Lo Sr. D. Eusebi Güell y Bacigalupi:

Senyors: Si hi hagués en aquesta taula un lloch que fos l'últim, que no hi es, puig tots son iguals, aquest últim fora'l meu y m'hi sentiria verdaderament ditjós sols per trobarme entre companys de mérit tan reconegut y units tots per l'amor mes pur y entusiasta per la terra que'ns ha vist naixer (Aplaudiments). Si en lloch d'ocupar l'últim me veyeu á cap de taula, á la generositat de la Comissió Económica dech únicament aquesta distinció que de tot cor li agraesch.

En nom d'ella, y crech que al interpretar los sentiments que animan á la Comissió interpreto el mateix temps lo de tots los aquí reunits, felicito coralment á las dignísimas personas que varen anar á Madrid per oferir á S.M, l'exemplar de la Memoria que tots coneixeu, per l'acert ab que han desempenyat tan important encárrech.

Gracias á n'aquesta Comissió, Catalunya ha lograt arrivar el peu del Trono per dir allá ab veu clara y respectuosa quinas son sos queixas y quinas sas aspiracions, y ha pogut á la fi, despres d'aixó, si no obrir del tot son cor á la esperansa d'un porvenir mes ditxós, sentir el menos minvar lo pes que li oprimia'l pit, al rebre las paraules de consol que S. M. tingué per ella y que per conducte de la mateixa Comissió li ha trameses.

Degut á una pila de causas que no es del cas enumerar, y que tots vosaltres coneixeu, millor que jo; y degut principalment á la sana llevor sembrada per nostres pares y per tots nosaltres conreada ab fé y constancia; degut als hábits de travall creats per nostres majors y que nosaltres conservém per transmetrels á nostres fills, Catalunya's troba avuy rejovenida y agitada per una sava poderosa que fa esbategar son cor ab nova forsa;(Molt bé. Aplaudiments), sent en sos polsos l'aletejar frenétich de la seva ánima que lluita per pendre la volada, y l'esperona'l desitj de creixer y posarse al nivell dels pobles mes adelantats d'Europa.(Repetits aplaudimnents.) Aquestas aspiracións son no solsament respectables per lo llegitimas, si no quo son perfectament armónicas ab los interessos de las demés provincies, fins al punt que jo crech que aquestas no poden prosperar mentres hi hagi obstacles que impedeixin la prosperitat de Catalunya. (Aplaudiments prolongats)

Desgraciadament fins ara en las esferes del gobern ha preponderat en general la idea de que'ls interessos literaris, jurídichs y económichs de las diferentas provincias que forman la nació, son antagónichs, y que, com á consecuencia d'aquest antagonisme, es precís anarlos sacrificant los uns als altres per arrivar per aquest medi á la uniformitat que dins l'ordre social y polítich equivaldria á la mort de las provincias, del mateix modo que entre'ls homes sols s'hi arriva quan estinguida la vida s'han convertit en pols. (Sensació)

A n'aquestas ideas tan erróneas, á n'aquesta tendencia verdaderament funesta y capás de destruir l'Estat mes fort, devem oposarhi los principis tan sábiament desenrotllats en la Memoria que alguns de nostres companys han redactada, y de qual aplicació resultaria'l desenrotllo perfectament armónich dels interessos de totas las provincias de Espanyá que es lo fi que deu proposarse qui vulgui la prosperitat de la mateixa.

La veritat trava sempre en aquest mon obstácles que la privan per mes ó menos temps de manifestarse y apareixer clara y resplandent enlluhernant á n'aquells que volian enfosquirla y apagara; la justicia pot véurers, á pesar de sas queixas y clamors, perseguida y afrontada, pero acaba per triunfar de sos perseguidors. No cal, donchs, desesperansarnos: si travallém ab fé y constancia; si sempre sorts á la tentadora veu de las sirenas políticas deixem tota mena de banderias per seguir sempre resolts l'estandart sant de la patria; (Molt be, molt be), si som prudents y sabém refrenar tota impaciéncia, preferint esperar á que'l fruyt caygui per si mateix del arbre, un cop madur, en lloch de ferlo caure encara vert á cops de pedra i si aixis ho fem, la idea que aqui'ns aplega germinará cada dia mes per las demés provincias que, al conéixerla, acabarán per proclamar lo mateix que proclamém nosaltres. (Grans aplaudiments.)

Per damunt las onadas térbolas del mar sempre revolt de la política, s'alsa tranquila y permanent la magestuosa figura del poder Real. Catalunya ha parlat, ell l'ha sentida y li ha respost: y si las memorables paraulas pronunciades per S. M. fan que'l país abrigui la contianza de trobar en lo Rey un apoyo ferm y segur pera realisar las sevas aspiracions que no son altras que acallar la verdadera estabilitat en la conservació de son rich patrimoni de creencias, lleys y costums, tradicions y llengua, recorts y esperansas, de tot alló, en fi, que li dona fesomia, carácter y vida propis; aixís també'l Rey, pera realisar los alts destins á que la Providencia sens dubte'l te cridat, trobará en aquestas forsas sólidas y permanents de cada província un apoyo més fort y més segur que'l que puguin oferirli'ls partits polítichs, inconstants como lo vent, bellugadissos com los onas y com ells també de curta y efímera existencia. (Entusiastas aplaudiments.)

Y ara, senyors, brindo per S. M. lo Rey don Alfons, estimantli y agrahintli, com á fill de Catalunya,)la consoladora promesa d' ampararla y protegirla.
Brindo per nostra amada Catalunya desitjantli un pervenir gloriós, y
Brindo per la germanó y prosperitat de totas las regions españolas. (Grans y prolongats aplaudiments. Lo senyor Güell es calurosament felicitat per la concurrencia.)

Lo Sr. D. Valentí Almirall:

Senyors y estimats compatricis: A la vostra clara inteligencia no s'amagará que una manifestació com la que estem fent, que comensá petita y ha anat creixent de tal manera, que gracias á una pila de circunstancias afortunadas pot fins marcar una fita en la nostra historia, posava á la comissió organisadora en lo deber de regular la expansió que sol haverhi al final de tot dinar, á fi de que no resulti més de lo que deu resultar y la cosa acabi tan felisment com ha comensat.

Avuy, senyors, nos trobém dintre d'aquest saló, pero las nostras paraulas probable- ment no quedarán tancadas en lo reduhit espay de sos parets. Lo que dirém aquí resso-nará pot ser á tota Espanya y fins tal vegada arribi á sortir de ses fronteras; puig que la modesta reunió de la Llotja ha cridat tant la atenció, que després d'esbarar á tots los polítichs de la Cort, ha sigut comentada per tota la nació, y fins no sería estrany que en altras se'n ocupessin també, veyent en las nostras ideas regionalistas una manifestació nova de la opinió pública en la nostra terra. (Aplaudiments.)

Aixís es que han sigut designadas per los organisadors pera fer us de la paraula sols tres personas: lo molt digne president, que acabeu de sentir; lo que en aquest moment vos parla, com ponent redactor dita la Memoria presentada al Rey, y mon amich senyor Maspons, que va presidir la Comissió que pujá las gradas del Palau de Madrid pera fer entrega de dit document.

Després d'aquestas indicacions, que debia fer pera satisfacció de tots los reunits; comenso dihent que'm alegro moltíssim del brindis de mon digne predecessor en l'us de la paraula. M'alegro de que'l senyor Güell hagi brindat pel Rey don Alfons. ¿Sabeu per qué? Perqué'm permet á mí y á molts altres que com jo pensan y que estan presents, fer un acte de la propaganda més eficás, de la que mes nos convé á la nostra terra; de la propaganda del exemple. L'acte d'avuy es una demostració innegable de la tolerancia mútua que'ns dispensém los que volém la regeneració de Catalunya. (Estrepitosos aplaudiments.)

Perque, senyors, jo no amago may las meves ideas, y no tinch d'amagarlas avuy, y si entre'ls catalanistas n'hi ha que son partidaris convensuts del sistema de gobern que don Alfons simbolisa, altres ho som d'un sistema oposat. Lo que hi ha es que á uns y altres nos lliga una aspiració comuna, que forma un llas de gran forsa: lo be de la terra. (Molt be- grans aplaudiments.)

Al crit de visca Catalunya, olvidém que entre nosaltres hi ha qui volia monarquía y qui aspira á altras formas de gobern.

Y per aixó, jo, que probablement en tota ma vida no hauria pujat aquells grahons; jo que segurament no'ls pujaré may més; jo que no'ls pujaria pera obtenir la fortuna personal, si la fortuna's trobés dalt d'aquella escala, vaig pujarla ab desembrás, puig que anava convensut de pendre part en un acte trascendental pera Catalunya, y veja en la altura del lloch ahont nos dirigiam lo medi de que las nostras aspiracións poguessin ser sentidas de molt lluny y tenir gran ressonancia. Per tals motius, vos ho confesso, vaig pujar aquells grahons fins ab orgull, puig creya donar proba de mon amor á la patria. (Aplaudiments.)

Y ja que he entrat en aquestas explicacions de lo que jo penso y espero seguir pensant, puig no crech hagi de variar lo qui com jo, si al entrar en la política en 1868 va adoptar unas ideas per sentiment y entussiasme tal vegada irreflexiu, avuy las te solidadas en lo seu enteniment per reflexió y estudi; jo que si en aquella época vaig véurem impulsat per la foguerada que va encendre al jovent d'aquesta nació, no'm moch avuy per cap foguerada; jo que soch, ho diré d'una vegada, tan republicá com he sigut sempre y com espero seguir sent, no puch menos de ser just al referirme á lo que en Madrid várem, palpar y veurer. Várem tenir relacions ab molts, y per tot arreu no trovabam mes que adversaris declarats ó partidaris molt débils. Mentres los uns nos desmestian y'ls altres nos insultavan; los que debian ser los nostres amichs ó no'ns defensavan, ó'ns parlavan ab salvetats y reticencias, ó'ns deyan clarament que anavam a pregonar ideas que son contra las corrents que dominan. En tot Madrid y entre tots los que están en joch, sols sentirem una veu que se posés decididament al costat de la nostra, aquesta veu, no vull amagarho, senyors, fou la veu que jo menos m'esperava; la veu que va ressonar desde'l punt mes relevat del Palau regi. (Estrepitoso, y llarchs aplaudiments.)

Donchs bé, senyors: jo, republicá convensut; jo, que havent visitat la major part dels palaus d'Europa, en cap d'ells he sentit mes que una impressió extranya de fredor trista; jo que, en cambi, al passar lo clos que tanca l'arbre de Guernica, vaig sentirme ab calor, y sols m'he sentit completament home lliure al assentarme en una festa suissa en la mateixa taula en que s'asseya lo president de la Confederació, dinant al mateix preu á que tots dinávam y trobantse respectat per tothom, gracies á la mateixa ausencia de tot signe exterior d'autoritat; jo que sols había sentit aqueixa mateixa satisfacció íntima y pura al assistir en aquella mateixa nació al clos rústech de pedra en que'ls ciutadans dels petits cantons s'apleguen cada any pera donarse magistrats y lle'ys, jo senyors, vos suplico un aplauso á la única veu que en aquells moments va ressonar en favor de Catalunya. (Grans picaments de mans, crits de molt bé, molt bé.}

Ha acabat ja primera part. Vaig á dir quatre paraulas sobre'l segon objecte que m'ha impulsat á aixecarme.

Com vos deya avans, l'acte que s'ha realisat ha adquirit molta mes importancia de la que podiam preveure. A nosaltres nos ha tocat fer lo primer pas en lo nou camí que ha emprés lo catalanisme, entrant en lo terreno polítich-social. Molts se mostran avuy disposats á convertir l'amor platónich que manifestavan en altre amor mes ardent de més prácticas aspiracions.

Per la nostra part, puch assegurarvos que'l primer pas varem donarlo reflexivament. Varem agafar la Constitució que'ns regeix, y que devém acatar com ciutadans, y vejérem que aquesta Constitució estableix un sol poder permanent; una sola entitat que posa damunt á las altras. A aquest poder, á aqueixa entitat varem endressar lo nostre pobre travall, y dich pobre per la part que hi vaig prendre,- creyent que era'l millor medi de donarli ressonancia. D'aixó'n resultá que'l primer acte politico-social del catalanisme exprés y públich, va sortir de Barcelona per anar á posarse en lo lloch mes preeminent de la nació. (Grans aplaudiments.)

Aquest comensament nos imposa obligacions de las que no podem prescindir. Las consecuencias han de estar en consonancia ab las premisas. Lo primer pas ha sigut reflexiu; los que'ls segueixen no han de serho menos. Hem de procurar que l'acte comensat sigui tot lo que pot ser, y no ho seria si després d'aquest moment nos dispersessim y no hi pensessim més (aplautiments) Tenim la obligació, senyors de que l'acte comensat acabi, (gran picaments de mans y senyals d'assentiment) y que la foguerada no sigui una foguerada d'encenalls. Hem de procurar que quedi caliu, de qual calor pugui arrivar á sortirne regenerada no sols Catalunya, sino tota la nació Espanyola, com l'or surt depurat de lo fornal. (Aplaudiments.) No hem de formar un partit, perqué adquiririam los defectes dels que avuy se mouhen y serian sols un partit més dintre de la política general; hem de formar una agrupació de todas las forsas del país, en que hi cápigan fins los que desitjan las formas de gobern mes oposadas.

Lo que interessa ara, senyors, es estudiarnos, saber lo que som, coneixer lo que podém, y si trobém que avuy podém poch y valém poch, comensém per fer esforsos pera millorar y posarnos en condició de influhir en la marxa general de la cosa pública.

Termino brindant; y'l meu brindis se redubirá á desitjar que'l primer acte de catalanisme que heu realisat en lo terreno politico-social tinga consecuencias, y que aquestas siguin la regeneració de Catalunya en particular y en general d'Espanya, ó sia de totas las regions que la forman. (Llarchs y entussiastas aplaudiments y felicitacions)

Lo Sr. D. Mariano Maspons y Labrós:

Senyors: Parlo en nom de la comissió, que no per modestia sino per veritat he dit altra volta que presidí inmerescudament, y encara que al parlar en nom d'ella tothom creurá y creurá bé, que mon deber es lo de donar las gracias á tots los aqui reunits per lo favor y obsequi que á la comissió dispensau, jo dech cumplirne avans un altre, y es de donar las gracias al Rey per la benévola y simpática acullida que'ns dispensa al presentarnos davant d'ell en nom de Catalunya, si bé en interes de totas las Provincias ó regions d'Espanya. Fou tan simpática y benévola la acullida quel Rey nos doná que vosaltres mateixos creuriau que he fallat si avans de tot no m'ocupés d'ella.

Jo no puch recordar sense con mourem aquesta recepció. M'impresioná la Magestat Real, pero mes que ella, m'impresioná lo trobarme davant d'un successor de Felip V, que acompanyat de sa Esposa, una Primpcesa Austríaca, rebi una comissió catalana. ¡Quants recorts vinguéren á ma memorial! ¡Quantas esperansas nasqueren en mon pit! En lo Rey no hi veguí mes que'l Rey de tots los espanyols, just ab tots ells y ab igualtat amant de tots ells: en la Reyna hi volguí veurerhi mes, hi veguí una protectora nostra, recordantme que ella era una Primpcesa d'aquella il·lustre casa d'Austria, que tant estimá, per qui tant y ab tant esfors combaté y per qui tant ha sufert Catalunya. (Aplaudiments.) Me semblava que'm trobava davant d'un Jutje que ab severa imparcialitat devia examinar nostra causa, pero'm semblava serhi tenint á mon costat un advocat que protegia nostra causa. (Picaments de mans llarchs y generals, alguns crit, de visca Catalunya.) Y no vaig equivocarme al veure en aquet fet la má de la Providencia. Las paraulas del Rey, que no he repetit en aquest acte, mereixen ser esculpídes y ho serán segurament no solzament á Catalunya sino á totes las Provincias ó regions Espanyoles que fien sa existencia y prosperitat en lo trevall y la justicia.(Aplaudiments.)

Ab pena dech dir que després de la benévola acullida que en lo Palau Real rebérem, no hem trobat á Madrid més que enemichs y fredor per tots costats, salvada alguna que altra molt rara excepció.

Nos varen voler deixar aislats, y rébrens mal, y en proba d'aixó y per més que sembli una petitesa, que no ho será per ningú pue pensi sériament, vos diré lo que'ns passá. Formavan, com tots sabéu, part de la comissió Mossen Jascinto Verdaguer, que es sens dubte uns dels primers poetas de la Europa moderna y altres tres poetas de primer ordre, y ademés algun altre literat á quí sos mérits han obert las portas de las Academias ¿Quina rebuda tingueren? Duas ó tres visitas, (tal vegada no tantas) d'altres tants literats de Madrid. Donchs bé; jo he vist venir á Barcelona molts literats del centre de la nació, y no tots de merit tant sobressurtint com los que formavan part de la comissió catalana; jo desde en Nuñez de Arce y en Zorrilla fins á l'Echegaray he vist venir á Barcelona un número inmens de literats de Madrid: á tots ells he vist rébrels ab carinyo y entussiasme per los poetes y literats de Catalunya, á tots ells he vist prodigárloshi obsequis que demostravan que aquí sabía estimarse son talent, á tots he vist demostrarlos que'ls poetas y literats de Catalunya estimavan y consideravan com á germans als literats de Castella. Aquestos fets ningú'ls negará. Donchs bé, la conducta dels literats catalans envers los de Madrid no fou corresposta.

Y es aixó tant més trist, quan tothom recorda la arribada calurosa y entussiasta que'ls literats parissenchs dispensaren á en Mistral, quan aqueix gran poeta Provensal fa un any visitá Paris. ¡Ah, quina diferencia tan vergonyosa per Madrid y sos literats! (Aplaudiments.)

De la rebuda que'ns feren los partits políticbs, casi no dech parlarne. (Bé, molt bé.) Hem anat á combátrels, y no trobo estrany que'ns rebessin com á enemichs. Ells volen portar A Madrid tota la vida nacional, ells que volen que Madrid sigui'l centre únich de la activitat d'Espanya, es comprén que se'ns mostressin hostils. Donadas sas tendencias y organisació aixó's comprén. Lo que no es comprén es que'm caps sérios hagia pogut cabre la idea de que arrivara'l dia de que la vida de les Provincias desapareixi y quedi tot lo moviment d'Espanya reduhit Madrid. (Aplaudiments.)

Y per cert que trobo grandíssima inconsecuencia en los principis y conducta d'aqueixos partits.

No puch compendrer en Espanya la historia d'un partit lliberal, que vulguin arrencar la llibertad de las teorías y predicacions de la revolució francesa, que tothom sap
que fins ara no ha donat en lloch verdadera llibertat, y no la busqui en les lleys y costums de nostres antichs Regnes. Mos amichs senyors Coroleu y Pella, aquí presents, han fet sobre aixó y per lo que á Catalunya's refereix, travalls que demostran bé quant sólida y positiva fou la llibertad de que antiguament disfrutaren las antiguas regions espanyolas, Catalunya per lo ménos. (Aplaudiments.)

Y encara puch compendrer ménos que hi hagi en Espanya un partit conservador que en lloch d'inspirarse en los principis que donáren naixement y vida á la organisació dels antichs Regnes d'Espanya, vagi á buscar sos principis en las teories dels reaccionaris y tranzaccionistas francesos, y no estudiant ni poch ni molt nostras antigas lleys y costums, no begui en altres fonts que en las del comte de Maistre, Benjamin Constant y Royer-Collard, ó en las de Laferrier, Mac-card, etc. Los partits conservadors espanyols venen preferint las teorías d'aqueixos homes, per altra part ilustres, á la tradició y al exámen de la existencia dels elements que verdaderament constituheixen la vida dels nostres pobles. (Llarchs y estrepitosos picaments de mans.)

Y perque nosaltres hem anat á Madrid á proclamar aqueixos principis, se'ns ha dit separatistas, cantonalistas y enemichs de la unitat de la patria. No es lloch aquest de portar discussió cientifica sobre nostras teorías y les teorías dels que'ns combaten; basti dir que tots los que hem intervingut en la redacció y portament de la Memoria estém disposats a discutirla y sostenirla. (Repetits aplaudiments.- Varias veus: tots, tots.)

¡La unitat de la patria! Nosaltres som los partidaris d'aqueixa unitat, los centralistas madrilenyos son sos enemichs. Y sino aquí va la proba.

En públich, en un certámen literari de ma estimada vila de Granollers, ven privat moltes vegadas, he dit ja lo que vaig á dir: perdoneumhe'ls que d'aixó m'heu sentit.
parlar.

Ahont quedá verament rompuda la unitat de la patria espanyola fou en la desgraciada batalla de Guadalete. Comensa la reconquista, la patria queda fraccionada, pero instintivament los estats bregaren pera formar una sola nació que comprengués desde'ls Pirineus al estret de Gibraltar,y desde'l Atlantich fins al Mediterrá. Aquesta y no altra degué ser l'aspiració nacional: la verdadera unitat de la patria. Per excessos centralistas que ara no vuy recordar, aquesta unitat avuy no existeix, tota vegada que Portugal no forma part de la nació espanyola. ¿Se portará á cap aquesta unitat? ¿Formarán un sol regne Portugal y Espanya? No, no'l formarán mentres domini á Espanya'l centralisme, mentres Portugal sápiga que la unió ab lo demés de la Peninsu1a te de portarli necesariament a pérdua de sa lléngua y lleys, y desos museus y bibliotecas, es impossible que s'uneixi ab nosaltres, y si's vol intentar aixó, tindrá que intentarse á canonadas; en cambi, si podíam oferirli respecte á sa vida regional y'l respecte á sas costums, llengua y lleys, es possible que Portugal comprengués que está en son interés formar part d'una nació que, al mateix temps que extensa y poderosa, respecta la existencia de tot lo que té vida propis y no danya á la vida nacional.. (Aplaudiments).

¿Quí son doncbs, los verdaders enemicbs de la unitat de la patria? ¿Los centralistas madrilenys que la fan impossible, ó nosaltres que la fem possible? (Picaments de mans.)

No vuy abusar mes de vostra bondat, que temo molt baver abusat d'ella (no, no,) y acabaré dihentvos lo que ja vos devia haver dit: que la Comissió que aná A Madrid a presentar la Memoria al Rey vos dona las gracias més expresivas, primerament per haver rebut de vosaltres una comanda tant honrosíssima com la que rebé, y segonament per la mostra d'estimació que ab aquest acte'ns esteu donant; y esteu tots ben convensuts de que nostre agrahiment no té límits, y de que tots nosaltres estém disposats á fer quants sacrificis siguin necesaris pera'l triunfo de las ideas que'ns portaren á Madrid.-(Entussiastas aplaudiments: be, molt be. Los concurrents felicitan al orador.)

Redacció de l'Arch de Sant Martí

(Informació treta de la tesi de Jordi Pradas i Andreu sobre : La premsa a Sant Martí de Provençals: 1872-1897)

Subtítol: “Periodich regionalista defensor dels interessos morals y materials del País”.
Amb el canvi de periodicitat el subtítol canvià el mot “regionalista” pel de “polítich”.
Data inicial: 4 de maig de 1884.
Data final: 10 de desembre de 1892 (519 números en total).
Periodicitat: Setmanal fins el número 63. Bisetmanal fins el número 318 (1891) i setmanal novament d'aquí fins al final.

Director : Josep Serra y Sulé.

Redactors i col·laboradors:
Destaquen: Josep Narcís Roca i Farreras (metge), Sebastià Farnés (advocat i folklorista), Manuel Folguera i Duran, Vicenç de Febrer, Pere Gurgui, Eduard Padrós, Ernest Moliné i brasés (1868-1940) Poeta i advocat), Bernat Torroja, Josep Cortils i Vieta, Avelí Brunet (corresponsal a Madrid), Emili Coca Collado, Domingo Cantí, Narcis Oller, Josep Martí i folguera, Joan Millet (industrial), Josep Martí i Folguera, Joan Barnet i Renom, Frederic Soler, Jaume Collell (prevere), Joan Caballeria i Collell, Salvador Sempere i Malloll...

Redacció i administració: Plaça del Mercat, número 21.
Format: 125 x 197 mm. (24 planes).
Preu: 4 rals al mes la subscripció (1897).
Tendència: Regionalista.
Lloc de concervació: AHMCB (col·lecció completa).
Referències: Llorens Vila, p. 8 i 18-19; Miquel i Vergés; Roca i Farreras, p. 111-139; Torrent i Tasis, p. 168-170 (I).

Comentari.
Tot i que ja hem citat abastament la singularitat de L'Arch de Sant Martí en la introducció, no serà sobrer afegir quelcom més. Segons Miquel i Vergés, “malgrat d'ésser una publicació destinada a vetllar pels interessos d'un suburbí barceloní -ja hem vist que encara tenia categoria de poble, amb Ajuntament propi., L'Arch de Sant Martí, de Sant martí de Provensals, per la seva durada, i per la seva constant intervenció en el moviment polític catalanista, mereix d'ésser tingut per un dels peroòdics catalans més remarcables de la seva època”. En efecte, com assenyalen Torrents i Tasis, la repercussió de L'Arch anà molt més enllà dels seus límits estrictament geogràfics, intervenint decididament en les polèmiques que sacsejaren el moviment catalanista finisecular, com, per exemple, les divergències entre el centre Català i la Lliga Regionalista, en que la publicació que ens ocupa prengué partit per aquests darrers.

Destaca l'interés que hom seguí pel procés d'independència d'Irlanda (sens dubte, un punt de referència per al nacionalisme català), fins al punt de dedicar-li un número extraordinari, curiosament un primer de maig, el de 1887. En definitiva, com conclouen Torrent i Tasis, “és una de les revistes polítiques de més vitalitat i interès publicades en aquells anys”.

La premsa a Sant Martí de Provençals: 1872-1897