16 de novembre 2005

Lo Sr. D. Mariano Maspons y Labrós:

Senyors: Parlo en nom de la comissió, que no per modestia sino per veritat he dit altra volta que presidí inmerescudament, y encara que al parlar en nom d'ella tothom creurá y creurá bé, que mon deber es lo de donar las gracias á tots los aqui reunits per lo favor y obsequi que á la comissió dispensau, jo dech cumplirne avans un altre, y es de donar las gracias al Rey per la benévola y simpática acullida que'ns dispensa al presentarnos davant d'ell en nom de Catalunya, si bé en interes de totas las Provincias ó regions d'Espanya. Fou tan simpática y benévola la acullida quel Rey nos doná que vosaltres mateixos creuriau que he fallat si avans de tot no m'ocupés d'ella.

Jo no puch recordar sense con mourem aquesta recepció. M'impresioná la Magestat Real, pero mes que ella, m'impresioná lo trobarme davant d'un successor de Felip V, que acompanyat de sa Esposa, una Primpcesa Austríaca, rebi una comissió catalana. ¡Quants recorts vinguéren á ma memorial! ¡Quantas esperansas nasqueren en mon pit! En lo Rey no hi veguí mes que'l Rey de tots los espanyols, just ab tots ells y ab igualtat amant de tots ells: en la Reyna hi volguí veurerhi mes, hi veguí una protectora nostra, recordantme que ella era una Primpcesa d'aquella il·lustre casa d'Austria, que tant estimá, per qui tant y ab tant esfors combaté y per qui tant ha sufert Catalunya. (Aplaudiments.) Me semblava que'm trobava davant d'un Jutje que ab severa imparcialitat devia examinar nostra causa, pero'm semblava serhi tenint á mon costat un advocat que protegia nostra causa. (Picaments de mans llarchs y generals, alguns crit, de visca Catalunya.) Y no vaig equivocarme al veure en aquet fet la má de la Providencia. Las paraulas del Rey, que no he repetit en aquest acte, mereixen ser esculpídes y ho serán segurament no solzament á Catalunya sino á totes las Provincias ó regions Espanyoles que fien sa existencia y prosperitat en lo trevall y la justicia.(Aplaudiments.)

Ab pena dech dir que després de la benévola acullida que en lo Palau Real rebérem, no hem trobat á Madrid més que enemichs y fredor per tots costats, salvada alguna que altra molt rara excepció.

Nos varen voler deixar aislats, y rébrens mal, y en proba d'aixó y per més que sembli una petitesa, que no ho será per ningú pue pensi sériament, vos diré lo que'ns passá. Formavan, com tots sabéu, part de la comissió Mossen Jascinto Verdaguer, que es sens dubte uns dels primers poetas de la Europa moderna y altres tres poetas de primer ordre, y ademés algun altre literat á quí sos mérits han obert las portas de las Academias ¿Quina rebuda tingueren? Duas ó tres visitas, (tal vegada no tantas) d'altres tants literats de Madrid. Donchs bé; jo he vist venir á Barcelona molts literats del centre de la nació, y no tots de merit tant sobressurtint com los que formavan part de la comissió catalana; jo desde en Nuñez de Arce y en Zorrilla fins á l'Echegaray he vist venir á Barcelona un número inmens de literats de Madrid: á tots ells he vist rébrels ab carinyo y entussiasme per los poetes y literats de Catalunya, á tots ells he vist prodigárloshi obsequis que demostravan que aquí sabía estimarse son talent, á tots he vist demostrarlos que'ls poetas y literats de Catalunya estimavan y consideravan com á germans als literats de Castella. Aquestos fets ningú'ls negará. Donchs bé, la conducta dels literats catalans envers los de Madrid no fou corresposta.

Y es aixó tant més trist, quan tothom recorda la arribada calurosa y entussiasta que'ls literats parissenchs dispensaren á en Mistral, quan aqueix gran poeta Provensal fa un any visitá Paris. ¡Ah, quina diferencia tan vergonyosa per Madrid y sos literats! (Aplaudiments.)

De la rebuda que'ns feren los partits políticbs, casi no dech parlarne. (Bé, molt bé.) Hem anat á combátrels, y no trobo estrany que'ns rebessin com á enemichs. Ells volen portar A Madrid tota la vida nacional, ells que volen que Madrid sigui'l centre únich de la activitat d'Espanya, es comprén que se'ns mostressin hostils. Donadas sas tendencias y organisació aixó's comprén. Lo que no es comprén es que'm caps sérios hagia pogut cabre la idea de que arrivara'l dia de que la vida de les Provincias desapareixi y quedi tot lo moviment d'Espanya reduhit Madrid. (Aplaudiments.)

Y per cert que trobo grandíssima inconsecuencia en los principis y conducta d'aqueixos partits.

No puch compendrer en Espanya la historia d'un partit lliberal, que vulguin arrencar la llibertad de las teorías y predicacions de la revolució francesa, que tothom sap
que fins ara no ha donat en lloch verdadera llibertat, y no la busqui en les lleys y costums de nostres antichs Regnes. Mos amichs senyors Coroleu y Pella, aquí presents, han fet sobre aixó y per lo que á Catalunya's refereix, travalls que demostran bé quant sólida y positiva fou la llibertad de que antiguament disfrutaren las antiguas regions espanyolas, Catalunya per lo ménos. (Aplaudiments.)

Y encara puch compendrer ménos que hi hagi en Espanya un partit conservador que en lloch d'inspirarse en los principis que donáren naixement y vida á la organisació dels antichs Regnes d'Espanya, vagi á buscar sos principis en las teories dels reaccionaris y tranzaccionistas francesos, y no estudiant ni poch ni molt nostras antigas lleys y costums, no begui en altres fonts que en las del comte de Maistre, Benjamin Constant y Royer-Collard, ó en las de Laferrier, Mac-card, etc. Los partits conservadors espanyols venen preferint las teorías d'aqueixos homes, per altra part ilustres, á la tradició y al exámen de la existencia dels elements que verdaderament constituheixen la vida dels nostres pobles. (Llarchs y estrepitosos picaments de mans.)

Y perque nosaltres hem anat á Madrid á proclamar aqueixos principis, se'ns ha dit separatistas, cantonalistas y enemichs de la unitat de la patria. No es lloch aquest de portar discussió cientifica sobre nostras teorías y les teorías dels que'ns combaten; basti dir que tots los que hem intervingut en la redacció y portament de la Memoria estém disposats a discutirla y sostenirla. (Repetits aplaudiments.- Varias veus: tots, tots.)

¡La unitat de la patria! Nosaltres som los partidaris d'aqueixa unitat, los centralistas madrilenyos son sos enemichs. Y sino aquí va la proba.

En públich, en un certámen literari de ma estimada vila de Granollers, ven privat moltes vegadas, he dit ja lo que vaig á dir: perdoneumhe'ls que d'aixó m'heu sentit.
parlar.

Ahont quedá verament rompuda la unitat de la patria espanyola fou en la desgraciada batalla de Guadalete. Comensa la reconquista, la patria queda fraccionada, pero instintivament los estats bregaren pera formar una sola nació que comprengués desde'ls Pirineus al estret de Gibraltar,y desde'l Atlantich fins al Mediterrá. Aquesta y no altra degué ser l'aspiració nacional: la verdadera unitat de la patria. Per excessos centralistas que ara no vuy recordar, aquesta unitat avuy no existeix, tota vegada que Portugal no forma part de la nació espanyola. ¿Se portará á cap aquesta unitat? ¿Formarán un sol regne Portugal y Espanya? No, no'l formarán mentres domini á Espanya'l centralisme, mentres Portugal sápiga que la unió ab lo demés de la Peninsu1a te de portarli necesariament a pérdua de sa lléngua y lleys, y desos museus y bibliotecas, es impossible que s'uneixi ab nosaltres, y si's vol intentar aixó, tindrá que intentarse á canonadas; en cambi, si podíam oferirli respecte á sa vida regional y'l respecte á sas costums, llengua y lleys, es possible que Portugal comprengués que está en son interés formar part d'una nació que, al mateix temps que extensa y poderosa, respecta la existencia de tot lo que té vida propis y no danya á la vida nacional.. (Aplaudiments).

¿Quí son doncbs, los verdaders enemicbs de la unitat de la patria? ¿Los centralistas madrilenys que la fan impossible, ó nosaltres que la fem possible? (Picaments de mans.)

No vuy abusar mes de vostra bondat, que temo molt baver abusat d'ella (no, no,) y acabaré dihentvos lo que ja vos devia haver dit: que la Comissió que aná A Madrid a presentar la Memoria al Rey vos dona las gracias més expresivas, primerament per haver rebut de vosaltres una comanda tant honrosíssima com la que rebé, y segonament per la mostra d'estimació que ab aquest acte'ns esteu donant; y esteu tots ben convensuts de que nostre agrahiment no té límits, y de que tots nosaltres estém disposats á fer quants sacrificis siguin necesaris pera'l triunfo de las ideas que'ns portaren á Madrid.-(Entussiastas aplaudiments: be, molt be. Los concurrents felicitan al orador.)