16 de novembre 2005

Lo Sr. D. Valentí Almirall:

Senyors y estimats compatricis: A la vostra clara inteligencia no s'amagará que una manifestació com la que estem fent, que comensá petita y ha anat creixent de tal manera, que gracias á una pila de circunstancias afortunadas pot fins marcar una fita en la nostra historia, posava á la comissió organisadora en lo deber de regular la expansió que sol haverhi al final de tot dinar, á fi de que no resulti més de lo que deu resultar y la cosa acabi tan felisment com ha comensat.

Avuy, senyors, nos trobém dintre d'aquest saló, pero las nostras paraulas probable- ment no quedarán tancadas en lo reduhit espay de sos parets. Lo que dirém aquí resso-nará pot ser á tota Espanya y fins tal vegada arribi á sortir de ses fronteras; puig que la modesta reunió de la Llotja ha cridat tant la atenció, que després d'esbarar á tots los polítichs de la Cort, ha sigut comentada per tota la nació, y fins no sería estrany que en altras se'n ocupessin també, veyent en las nostras ideas regionalistas una manifestació nova de la opinió pública en la nostra terra. (Aplaudiments.)

Aixís es que han sigut designadas per los organisadors pera fer us de la paraula sols tres personas: lo molt digne president, que acabeu de sentir; lo que en aquest moment vos parla, com ponent redactor dita la Memoria presentada al Rey, y mon amich senyor Maspons, que va presidir la Comissió que pujá las gradas del Palau de Madrid pera fer entrega de dit document.

Després d'aquestas indicacions, que debia fer pera satisfacció de tots los reunits; comenso dihent que'm alegro moltíssim del brindis de mon digne predecessor en l'us de la paraula. M'alegro de que'l senyor Güell hagi brindat pel Rey don Alfons. ¿Sabeu per qué? Perqué'm permet á mí y á molts altres que com jo pensan y que estan presents, fer un acte de la propaganda més eficás, de la que mes nos convé á la nostra terra; de la propaganda del exemple. L'acte d'avuy es una demostració innegable de la tolerancia mútua que'ns dispensém los que volém la regeneració de Catalunya. (Estrepitosos aplaudiments.)

Perque, senyors, jo no amago may las meves ideas, y no tinch d'amagarlas avuy, y si entre'ls catalanistas n'hi ha que son partidaris convensuts del sistema de gobern que don Alfons simbolisa, altres ho som d'un sistema oposat. Lo que hi ha es que á uns y altres nos lliga una aspiració comuna, que forma un llas de gran forsa: lo be de la terra. (Molt be- grans aplaudiments.)

Al crit de visca Catalunya, olvidém que entre nosaltres hi ha qui volia monarquía y qui aspira á altras formas de gobern.

Y per aixó, jo, que probablement en tota ma vida no hauria pujat aquells grahons; jo que segurament no'ls pujaré may més; jo que no'ls pujaria pera obtenir la fortuna personal, si la fortuna's trobés dalt d'aquella escala, vaig pujarla ab desembrás, puig que anava convensut de pendre part en un acte trascendental pera Catalunya, y veja en la altura del lloch ahont nos dirigiam lo medi de que las nostras aspiracións poguessin ser sentidas de molt lluny y tenir gran ressonancia. Per tals motius, vos ho confesso, vaig pujar aquells grahons fins ab orgull, puig creya donar proba de mon amor á la patria. (Aplaudiments.)

Y ja que he entrat en aquestas explicacions de lo que jo penso y espero seguir pensant, puig no crech hagi de variar lo qui com jo, si al entrar en la política en 1868 va adoptar unas ideas per sentiment y entussiasme tal vegada irreflexiu, avuy las te solidadas en lo seu enteniment per reflexió y estudi; jo que si en aquella época vaig véurem impulsat per la foguerada que va encendre al jovent d'aquesta nació, no'm moch avuy per cap foguerada; jo que soch, ho diré d'una vegada, tan republicá com he sigut sempre y com espero seguir sent, no puch menos de ser just al referirme á lo que en Madrid várem, palpar y veurer. Várem tenir relacions ab molts, y per tot arreu no trovabam mes que adversaris declarats ó partidaris molt débils. Mentres los uns nos desmestian y'ls altres nos insultavan; los que debian ser los nostres amichs ó no'ns defensavan, ó'ns parlavan ab salvetats y reticencias, ó'ns deyan clarament que anavam a pregonar ideas que son contra las corrents que dominan. En tot Madrid y entre tots los que están en joch, sols sentirem una veu que se posés decididament al costat de la nostra, aquesta veu, no vull amagarho, senyors, fou la veu que jo menos m'esperava; la veu que va ressonar desde'l punt mes relevat del Palau regi. (Estrepitoso, y llarchs aplaudiments.)

Donchs bé, senyors: jo, republicá convensut; jo, que havent visitat la major part dels palaus d'Europa, en cap d'ells he sentit mes que una impressió extranya de fredor trista; jo que, en cambi, al passar lo clos que tanca l'arbre de Guernica, vaig sentirme ab calor, y sols m'he sentit completament home lliure al assentarme en una festa suissa en la mateixa taula en que s'asseya lo president de la Confederació, dinant al mateix preu á que tots dinávam y trobantse respectat per tothom, gracies á la mateixa ausencia de tot signe exterior d'autoritat; jo que sols había sentit aqueixa mateixa satisfacció íntima y pura al assistir en aquella mateixa nació al clos rústech de pedra en que'ls ciutadans dels petits cantons s'apleguen cada any pera donarse magistrats y lle'ys, jo senyors, vos suplico un aplauso á la única veu que en aquells moments va ressonar en favor de Catalunya. (Grans picaments de mans, crits de molt bé, molt bé.}

Ha acabat ja primera part. Vaig á dir quatre paraulas sobre'l segon objecte que m'ha impulsat á aixecarme.

Com vos deya avans, l'acte que s'ha realisat ha adquirit molta mes importancia de la que podiam preveure. A nosaltres nos ha tocat fer lo primer pas en lo nou camí que ha emprés lo catalanisme, entrant en lo terreno polítich-social. Molts se mostran avuy disposats á convertir l'amor platónich que manifestavan en altre amor mes ardent de més prácticas aspiracions.

Per la nostra part, puch assegurarvos que'l primer pas varem donarlo reflexivament. Varem agafar la Constitució que'ns regeix, y que devém acatar com ciutadans, y vejérem que aquesta Constitució estableix un sol poder permanent; una sola entitat que posa damunt á las altras. A aquest poder, á aqueixa entitat varem endressar lo nostre pobre travall, y dich pobre per la part que hi vaig prendre,- creyent que era'l millor medi de donarli ressonancia. D'aixó'n resultá que'l primer acte politico-social del catalanisme exprés y públich, va sortir de Barcelona per anar á posarse en lo lloch mes preeminent de la nació. (Grans aplaudiments.)

Aquest comensament nos imposa obligacions de las que no podem prescindir. Las consecuencias han de estar en consonancia ab las premisas. Lo primer pas ha sigut reflexiu; los que'ls segueixen no han de serho menos. Hem de procurar que l'acte comensat sigui tot lo que pot ser, y no ho seria si després d'aquest moment nos dispersessim y no hi pensessim més (aplautiments) Tenim la obligació, senyors de que l'acte comensat acabi, (gran picaments de mans y senyals d'assentiment) y que la foguerada no sigui una foguerada d'encenalls. Hem de procurar que quedi caliu, de qual calor pugui arrivar á sortirne regenerada no sols Catalunya, sino tota la nació Espanyola, com l'or surt depurat de lo fornal. (Aplaudiments.) No hem de formar un partit, perqué adquiririam los defectes dels que avuy se mouhen y serian sols un partit més dintre de la política general; hem de formar una agrupació de todas las forsas del país, en que hi cápigan fins los que desitjan las formas de gobern mes oposadas.

Lo que interessa ara, senyors, es estudiarnos, saber lo que som, coneixer lo que podém, y si trobém que avuy podém poch y valém poch, comensém per fer esforsos pera millorar y posarnos en condició de influhir en la marxa general de la cosa pública.

Termino brindant; y'l meu brindis se redubirá á desitjar que'l primer acte de catalanisme que heu realisat en lo terreno politico-social tinga consecuencias, y que aquestas siguin la regeneració de Catalunya en particular y en general d'Espanya, ó sia de totas las regions que la forman. (Llarchs y entussiastas aplaudiments y felicitacions)